L’article de l’Anna a ‘La Tornada’

anna

La nostra baixista ha escrit el seu primer article per  La Tornada, perquè NO ENS SURT DEL CONY CALLAR!

“M’estreno a La Tornada amb aquestes línies i sota un títol, si més no, poc imparcial. He volgut aprofitar aquesta crida a l’acció que des de Roba Estesa vam promoure el passat febrer, després de patir una situació d’humiliació, desvaloració i sexisme per part d’un espectador en un concert. No és la meva intenció escriure ara sobre aquest fet concret, sinó convidar a la reflexió sobre el paper femení a l’escena de la música popular. En un dels passats números de la revista, Miquel Cuberoreivindicava la presència de dones als escenaris, davant d’una evident invisibilització que es dóna a diari en el nostre entorn. Llegir-lo em va fer venir ganes de continuar amb el tema que ell deixava obert i crec que val la pena insistir-hi i seguir fent-lo present en els mitjans.

Fa temps que ens preguntem on són les dones; ens ho preguntem per les dones d’ara però també per les de fa segles. En el món de la música ens hem acostumat a uns papers femenins molt concrets: cantautores, líders de bandes, coristes… O bé, i ja de manera més extrema, cosificades i submises en gran nombre de videoclips. L’escena musical actual reprodueix els cànons del sistema patriarcal, però amb una banda sonora de fons que sembla que ho hagi de fer tot més digerible. La ideologia que acompanya la figura femenina segueix sent molt concreta i, gairebé de manera inconscient, seguim tolerant una dicotomia que fa tants anys que funciona: l’àmbit públic dominat per l’home, mentre la dona queda relegada a l’àmbit privat o domèstic.

De la mateixa manera, segueix venent menys la dona intèrpret i més la dona cantant: mentre el domini d’un instrument va associat a unes capacitats mentals i un domini tècnic, la veu és percebuda com l’instrument natural que surt del propi cos. Ens engabien en una classificació binària, clarament jeràrquica, ja des d’abans de néixer, i aquest pensament persisteix en la vida quotidiana, es reflecteix i es reprodueix en les nostres pràctiques culturals i, per tant, també en les musicals. Al llarg dels segles hem anat construint una definició d’home i de dona, com a resultat d’un procés de naturalització del poder masculí per sobre del femení. Però què passa quan les dones trenquen aquest sistema binari i assumeixen públicament el control? Què passa quan es subverteixen els rols de gènere sobre l’escenari?

En la meva opinió, l’acció no consisteix tan sols a prendre l’escenari, sinó a reivindicar-se com a dones a sobre d’aquest escenari, aprofitar la veu i la projecció mediàtica per començar a canviar les coses. En comptes de deixar que la nostra música segueixi reproduint la ideologia patriarcal, passem a pensar la música com a acció social, com a espai d’apoderament que ens permeti projectar-nos i parlar de nosaltres sense tabús, i així començar a crear i escriure una nova història.”

Font: http://www.latornada.cat/ca/opinio-15_i440/no-ens-surt-del-cony-callar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Required fields are marked *.

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>